_______________________________________________________________________________________________________________________________

 

 

 

 

https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/401943/institut-catala-dones-visibilitza-violencies-masclistes-que-pateixen-dones-grans-dones-discapacitat

______________________________________________________________________________________________________________________________________

COMUNICAT URGENT DAVANT LA DISCRIMINACIÓ DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT INFECTADES PER COVID-19

PER ADHERIR-SE AL MANIFEST, CLIQUEU  SOBRE UN DELS DOS ENLLAÇOS:

  • Google:

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdMxAMxAc6lj4eAKcCweboZNE2GYZmAEywf32BuRi-D1XPYlw/viewform?vc=0&c=0&w=1

  • Change.org:

http://chng.it/wNdwMjhs

 

L’Associació Dones No Estàndards denuncia que actualment algunes persones amb discapacitat infectades per Covid-19 no han rebut cap tractament mèdic i han mort per abandonament. Segons dades directes que ens han fet arribar familiars dels difunts, són ja tres els casos en els que clarament el sistema de salut s’ha negat a donar-los oxigen amb el pretext que d’altres persones tenien més possibilitats de sobreviure. Val a dir que aquestes tres persones amb discapacitat no presentaven cap malaltia anterior; per tant, eren persones sanes.

Així doncs, s’ha realitzat un cribratge totalment discriminatori per raó de la discapacitat, que res té a veure amb criteris de salut, sinó amb un sistema social basat en la suposada perfecció racial i especicista. Ens enfrontem doncs, com ja succeí en l’Alemanya nazi, a una emergència d’aquests valors, que es posen en evidència en moments extrems com els que vivim.

Per això, animem a tothom, persones físiques o jurídiques, a denunciar i visibilitzar:

  • Les pràctiques eugenèsiques que s’estan donant dirigides a les persones amb discapacitat en forma de negacions a proveir-los d’oxigen o respiradors amb el pretext de que d’altres estan més sans i tenen doncs més possibilitats de sobreviure. Tenir una discapacitat no és sinònim d’estar malalt o tenir pitjor salut!

  • La ignorància, inconsciència, irresponsabilitat i passivitat del personal sanitari que permet i justifica un cribratge basat en prejudicis sobre la discapacitat.

  • L’abandonament per part de l’administració de no controlar la atenció sanitària  dels casos de persones amb discapacitat durant aquesta  pandèmia del Coronavirus 19.

  • La indiferència dels mitjans de comunicació de la realitat que estan patint aquestes persones.

  • El patiment, consternació i preocupació de les persones amb discapacitat, les seves famílies i amics, davant aquestes pràctiques i també davant de la falta de complicitat social alhora d’executar-les.

  • La inquietud de les persones amb discapacitat, les seves famílies i amics, de nos saber si la persona amb discapacitat serà tractada per igual per part del sistema de salut o si, per contra, han d’esperar la mort en triple soledat, davant de la sospita d’una infecció.

A més, ens reafirmem en:

  • Ser actores i actors en l’ajuda que puguem aportar en la nostra societat. Perquè nosaltres també cuidem!

  • Aprendre del passat i d’aquestes pràctiques del present per, un cop tots plegats ens en sortim, construïm una societat on no repeteixi aquest tipus de conductes.

  • La vida i el que nosaltres aportem a la nostra comunitat. No només perquè moltes de nosaltres hem treballat i treballem com qualsevol altre, sinó perquè ajudem al canvi social, a enriquir la cultura i el pensament amb la diferència que encarnem i del qual n’estem molt orgulloses.

  • Només unides les persones poden sortir-se’n d’aquesta pandèmia.

ÀNIMS I FORÇA A TOTES LES PERSONES. JUNTES, HO PODEM TOT!

Carme Riu Pascual, presidenta de l’Associació Dones No Estàndards. Barcelona, 21 d’abril del 2020

(VERSIÓ LLARGA DEL MANIFEST ANTERIOR:)

COMUNICAT URGENT DAVANT LA DISCRIMINACIÓ DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT INFECTADES PER COVID-19

 

L’Associació Dones No Estàndards denuncia que actualment algunes persones amb discapacitat infectades per Covid-19 no han rebut cap tractament mèdic i han mort per abandonament. Segons dades directes que ens han fet arribar familiars dels difunts, són ja tres els casos en els que clarament el sistema de salut s’ha negat a donar-los oxigen amb el pretext que d’altres persones tenien més possibilitats de sobreviure. Val a dir que aquestes tres persones amb discapacitat no presentaven cap malaltia anterior; per tant, eren persones sanes.

Així doncs, s’ha realitzat un cribratge totalment discriminatori per raó de la discapacitat, que res té a veure amb criteris de salut, sinó amb un sistema social basat en la suposada perfecció racial i especicista. Ens enfrontem doncs, com ja succeí en l’Alemanya nazi, a una emergència d’aquests valors, que es posen en evidència en moments extrems com els que vivim.

Davant d’aquesta situació, l’Associació Dones No Estàndards es pregunta quina és la nostra convenció social perquè oblidi les persones  amb discapacitat?

El que és evident és que aquesta convenció ens relega a la inexistència i ens priva dels nostres drets humans més fonamentals, basats en la dignitat intrínseca de cada vida humana. D’aquest dret, recollit en la Declaració Universal de Drets Humans, en surten d’altres concrets que se’ns estan negant, com és el dret  a ser ateses en igualtat de condicions.

La situació inhumana és encara més exemplificadora si tenim en compte els mitjans de comunicació. Ja van trigar a parlar de la gent gran. En el nostre col·lectiu, tanmateix, només coneixem un article en el que s’hagi mencionat i, superficialment, la barbàrie a que ens estan abocant. Ningú ens menciona en cap tipus de mitjà d’informació, ni a nosaltres ni a les usuàries del sistema de salut mental.

Si només la nostra entitat coneix tres casos de negació d’oxigen, quants d’altres n’hi deu haver que han mort per desatenció? La gran majoria de persones amb discapacitat adultes viuen soles als seus domicilis malgrat de no gaudir de l’assistència necessària ja que són coneixedores de les  mancances i maltractaments existents en les residències. Tot i així, algunes es veuen abocades a viure-hi. En aquests casos, no han rebut,  fins a la data del 20 d’abril, ni el material de protecció ni tests per detectar el Coronavirus. Tampoc hi ha hagut cap tipus de desinfecció dels espais.

Però encara més: no se sap el número de morts que s’han produït en aquests centres per raó del virus (o no)  ja que cap institució pública, ni la Generalitat ni Ajuntament, els han comptabilitzat.

Ara hores d’ara, només disposem de les dades recollides per la federació DINCAT, una de les grans federacions de persones amb discapacitat intel·lectual. Segons el recompte, en el seu sector han mort 55 persones per Coronavirus i actualment n’hi ha més de 700 contagiades. Tot plegat, considerant que aquestes dades no es compten seguint probes que ho puguin confirmar.

Respecte els altres col·lectius de persones amb discapacitat, que sumem un 88% del total de la població amb discapacitats (física ,orgànica, sensorial visual i auditiva, paràlisi cerebral i usuàries de la salut mental) no en tenim cap dada.

Així doncs, la demostració del gran abandonament i oblit que es practica amb nosaltres és evident i terrible. I, de nou, la pregunta: quina és la nostra convenció social perquè oblidi les persones  amb discapacitat?  Aquesta manera de funcionar prové de les teories eugenèsiques aparegudes a l’època contemporània i, concretament, durant l’emergència del darwinisme i el colonialisme. D’ençà llavors, els estudis antropològics ens han marcat com als diferents i els criteris d’espècie, categoritzat en l’escaló més baix de la dignitat humana. Així és com la nostra societat, la barcelonina, la catalana i l’espanyola, ens deixa morir perquè ens prefereix morts.

Això no és cap novetat. S’ha demostrat en nombrosos estudis que a la Alemanya nazi, els primers en ser exterminats de forma premeditada i sistemàtica, amb gas letal, foren les persones amb discapacitat. Encara pitjor: la mainada amb alguna discapacitat. El procediment era el següent: els deien a les mares que havien trobat una medicació o teràpia per curar les seves criatures, o si més no, millorar moltíssim la seva condició. Però per a “curar-los” o “millorar-los” els havien  d’internar una temporada en una residència, on es rehabilitarien.

Quan els anaven a buscar a casa en unes furgonetes, un cop dins la quitxalla, arrencaven el motor. El vehicle es posava en marxa i, alhora, un mecanisme en el qual el gas letal penetrava la secció posterior on eren els nens i nenes. En uns instants doncs,  eren assassinats. Aquest procediment va ser també el precedent per a les futures càmeres de gas dels camps d’extermini. Pel que fa a les suposades residències, on alguna criatura hi habitava per dissimular, s’hi emetien informes falsos de defunció argumentant les causes de les morts per raons naturals i així els familiars mai van saber la veritat. És més, quan demanaven els cossos dels seus fills, els deien que els havien donat a la ciència per a investigar i ajudar així en la investigació per a erradicar la causa de la discapacitat dels seus fills. De fet, també és sabut que en aquests centres molts metges van investigar a través dels seus cossos com més tard succeí en els camps de concentració.

No fou fins al final del segle passat que es van reconèixer aquestes morts com a part de la massacre nacionalsocialista. En total, van morir més de 150.000 persones amb discapacitat alemanyes.

Després de l’horror i la deshumanització de la violència nazi, les democràcies occidentals i la Declaració de Drets Humans semblava que hagués erradicat aquest imaginari eugenèsic. Tanmateix, en moments radicals com els de l’actual pandèmia, sembla ser que l’imaginari deshumanitzador i indigne envers la imperfecció i les pors a la diferència emergeixen de nou i, per desgràcia però curiosament, entre els que han estudiat en el paradigma de

la medicina moderna.

No som conscients que aquestes pràctiques, com a l’Alemanya nazi, s’estan produint d’amagatotis, emprant tota mena d’estratègies paternalistes i sortilegis per dissimular. I, és clar, amb una certa complicitat social en forma d’indiferència.

El pitjor de tot és que, si quelcom podem aprendre d’aquestes pràctiques, és el percebre-les com una alarma, un símbol  vermell sobre la nostra cultura que assenyala que es troba en decadència;  s’està desfent i, amb ella, la humanitat completa.

Una de les condicions que transforma la nostra existència en humana (o donana, si ets dona) en ser un ésser humà (o donà) és el saber-se feble i saber-se impotent davant la mort. La història n’és plena d’exemples de com la cultura de cada civilització, l’energia comunicativa, el desenvolupament de la sociabilitat o les nostres religions han promogut aquesta consciència per omplir-nos així d’humanitat. Saber conviure en la feblesa ens situa en l’arrel del que som.

Això no obstant, les persones també hem tingut la capacitat d’autodefensar-nos, per por, d’aquesta feblesa i de la mort. Com? Començant una guerra, sigui simbòlica, verbal o física.  En la guerra es tracta de demostrar qui és el mes fort (com fan els animals que no tenen consciència de la seva pròpia mort) a través de l’assassinat. Només en la guerra (com sovint passa en la natura), sobreviuen els mes forts. Però, oh problema! Aquests són també menys humans. La seva existència ha quedat relegada a una mort en vida. I, de retruc, són els menys savis, perquè la feblesa perdura i es intrínseca a cada esser humà.

En èpoques de pau, les relacions humanes s’estableixen a través de la paraula.  El llenguatge, inscrit en la realitat sempre imperfecte, feble i mancada, ajuda a esclarir conflictes i a atenuar la por a les mancances. Així és com neixen maneres de ser alegres perquè  hom troba satisfacció en aquest diàleg a través de la paraula. Llavors, lluny de provocar una guerra, la feblesa i la por és un bàlsam social que es reprodueix i es visibilitza perquè com més n’hi ha, més fecunda és l’harmonia social i cultural. En aquets sentit, s’assembla a la relació materno-filial on, a partir de les petites convencions (com gestos, tons de veu…), apareix la paraula i la comprensió i és ben igual com sigui la mare o la filla o el fill.  El cas és que se sent el goig perquè siguin com siguin les nostres criatures, els entenem i s’entenen entre elles; més encara: ha sorgit el coneixement que prolifera, s’escampa i s’enlaira en satisfacció.

I potser per això també, val a dir que la nostra cultura, en època de pau, de vegades elogia la feblesa. L’ Associació Dones No Estàndards i moltes d’altres ho continua practicant en totes les èpoques perquè l’encarnem. La cultura l’elogia perquè també hi veu un vessant enriquidor i creador. El problema rau en el fet de que, al seu torn,  aquesta percepció conviu encara amb convencions socials els significats de les quals jauen en la por i doncs pretenen eliminar tot allò que és feble o diferent. Per als qui no es veuen febles o diversos aquest fenomen els neguiteja degut a la seva jerarquia existencial creada en la seva ment i alimentada per l’imaginari col·lectiu més potenciada pel seu ego narcisista. Aleshores succeeix que no saben manegar-s’ho per controlar aquesta inseguretat ,i per tant, intenten aniquilar-la de moltes maneres, ja sigui amagant-la o directament llevant-li la vida. Quan hi ha molts individus d’aquest tipus, hi ha més forces conscients o inconscients que justifiquen, entenen, relativitzen o ignoren aquestes pràctiques.

Malauradament, per sobre de l’amor a la vida pròpiament humana continua encara persistint  l’instint animal salvatge de no acceptar la feblesa, la mancança, la imperfecció o la pèrdua. El diferent genera rebuig en forma de mala fama i, per tant,  fora del cànon de l’èxit, és condemnat a l’erradicació, l’ocultació o la dissimulació. Hem però alguna vegada pensat que els diferents i febles son els que sostenen la qualitat humana i el nostre desenvolupament cultural? Hem considerat que si els eliminen altres hauran de agafar el lloc dels miserables? Perquè en el fons, els altres som nosaltres mateixos que no acceptem que som un altre per a un altre. En el fons, així donat, es tracta alhora d’un problema d’empatia i compassió en el significat més genuí d’aquesta paraula tan desprestigiada avui dia. Compassió és caminar al costat de l’altre, acompassar-se.

Per tot l’exposat anteriorment, l’Associació Dones No Estàndards anima a tothom, persones físiques o jurídiques, a denunciar i visibilitzar:

  • Les pràctiques eugenèsiques que s’estan donant dirigides a les persones amb discapacitat en forma de negacions a proveir-los d’oxigen o respiradors amb el pretext de que d’altres estan més sans i tenen doncs més possibilitats de sobreviure. Tenir una discapacitat no és sinònim d’estar malalt o tenir pitjor salut!

  • La ignorància, inconsciència, irresponsabilitat i passivitat del personal sanitari que permet i justifica un cribratge basat en prejudicis sobre la discapacitat.

  • L’abandonament per part de l’administració de no controlar la atenció sanitària  dels casos de persones amb discapacitat durant aquesta  pandèmia del Coronavirus 19.

  • La indiferència dels mitjans de comunicació de la realitat que estan patint aquestes persones.

  • El patiment, consternació i preocupació de les persones amb discapacitat, les seves famílies i amics, davant aquestes pràctiques i també davant de la falta de complicitat social alhora d’executar-les.

  • La inquietud de les persones amb discapacitat, les seves famílies i amics, de nos saber si la persona amb discapacitat serà tractada per igual per part del sistema de salut o si, per contra, han d’esperar la mort en triple soledat, davant de la sospita d’una infecció.

A més, ens reafirmem en:

  • Ser actores i actors en l’ajuda que puguem aportar en la nostra societat. Perquè nosaltres també cuidem!

  • Aprendre del passat i d’aquestes pràctiques del present per, un cop tots plegats ens en sortim, construïm una societat on no repeteixi aquest tipus de conducte

  • La vida i el que nosaltres aportem a la nostra comunitat. No només perquè moltes de nosaltres hem treballat i treballem com qualsevol altre, sinó perquè ajudem al canvi social, a enriquir la cultura i el pensament amb la diferència que encarnem i del qual n’estem molt orgulloses.

  • Només unides les persones poden sortir-se’n d’aquesta pandèmia.

ÀNIMS I FORÇA A TOTES LES PERSONES. JUNTES, HO PODEM TOT!

Carme Riu i Pascual, presidenta de l’Associació Dones No Estàndards. A Barcelona, 21 d’abril del 2020

PER ADHERIR-SE AL MANIFEST, CLIQUEU  SOBRE UN DELS DOS ENLLAÇOS:

  • Google:

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdMxAMxAc6lj4eAKcCweboZNE2GYZmAEywf32BuRi-D1XPYlw/viewform?vc=0&c=0&w=1

  • Change.org:

http://chng.it/wNdwMjhs

 

(Versión en castellano peninsular)

 

ADHESIÓN A LA DECLARACIÓN FEMINISTA DE LAS MUJERES CON DIVERSIDAD FUNCIONAL POR LA CRISI EN LA GESTIÓN DEL COVID-19 HACIA LAS PERSONAS CON DISCAPACIDAD

 

PARA ADHERIRSE AL MANIFIESTO, CLIQUEN SOBRE UNO DE ESTOS LINKS:

  • Google:

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdMxAMxAc6lj4eAKcCweboZNE2GYZmAEywf32BuRi-D1XPYlw/viewform?vc=0&c=0&w=1

  • Cahnge.org:

http://chng.it/wNdwMjhs

 

 

La Asociación Dones No Estàndards denuncia que actualmente algunas personas con discapacidad infectadas por el Covid-19 no han recibido ningún tratamiento médico y han muerto por abandono.  Según datos directos que nos han hecho llegar los familiares de los fallecidos, son ya tres los casos en los que claramente el sistema de salud se ha negado a darles oxígeno con el pretexto de que otras personas tenían más posibilidades de sobrevivir. Es importante dejar bien claro que estas tres personas con discapacidad no presentaban ninguna enfermedad previa, por lo que eran personas sanas.

Así, se ha realizado un cribaje totalmente discriminatorio por razón de la discapacidad, que nada tiene que ver con criterios de salud, sino con un sistema social basado en la supuesta perfección racial y especificista. Nos enfrentamos, pues, como antaño sucedió en la Alemania nazi, a una emergencia de estos valores, que emergen en momentos extremos como el que estamos viviendo.

 

Ahora mismo, solamente disponemos de los dato recogidos por la federación DINCAT, una de las grandes federaciones de personas con discapacidad intelectual. Según su recuento, en su sector han muerto 55 personas por el virus y actualmente hay ya más de 700 contagiadas. Y todo ello, considerando que estos datos no se cuentan siguiendo pruebas fehacientes que las puedan confirmar.

Respecto a los demás colectivos de personas con discapacidad, que suman un 88% del total de la población con discapacidades (física, orgánica, sensorial, visual y auditiva, parálisis cerebral y usuarias de la salud mental), no tenemos ningún dato.

Por tanto, la demostración del gran abandono y olvido que se practica con nosotras/os es evidente y terrible. Y, de nuevo, la pregunta: ¿cuál es nuestra convención social para que se olvide de las personas con discapacidad? Esta manera de funcionar proviene de las teorías eugenésicas aparecidas en la época contemporánea y, concretamente, durante la emergencia del darwinismo y el colonialismo. Des de entonces, los estudios antropológicos nos han marcado como a “los diferentes” y los criterios de especie, categorizado en el eslabón más bajo de la dignidad humana. Así es como nuestra sociedad, la barcelonesa, la catalana y la española, nos deja morir, porque nos prefieren muertos.

Por desgracia, por encima del amor a la vida propiamente humana, continúa persistiendo el instinto animal salvaje de no aceptar la debilidad, la carencia, la imperfección, la pérdida o la impotencia. El que es diferente genera rechazo en forma de mala fama, y, así, fuera del canon del éxito, es condenado a la erradicación, la ocultación o la disimulación. ¿Hemos pensado alguna vez que los diferentes y débiles son los que sostienen la calidad humana y nuestro desarrollo cultural? ¿Se nos ha ocurrido que si los eliminamos, otros cogerán el lugar de los miserables? Porque en el fondo, los otros somos nosotros mismos que no aceptamos que somos otro para el otro. Se trata, en el fondo, de un problema de empatía y compasión en su sentido más genuino. Compasión es caminar junto al otro, acompasarse.

Por todo lo expuesto anteriormente, la Asociación Dones No Estàndards, anima a todas las personas, físicas o jurídicas, a visibilizar y adherirse a esta declaración, en donde denunciamos:

  • Las prácticas eugenésicas que se están dando dirigidas a las personas con discapacidad en forma de negativas a proveerles de oxígeno, respiradores mecánicos o intubaciones, con el pretexto que otros están más sanos y tienen más posibilidades de sobrevivir.
  • La ignorancia, inconciencia, irresponsabilidad y pasividad del sistema de salud que permite y justifica un cribaje basado en prejuicios sobre la discapacidad.
  • El abandono en el que nos encontramos por parte de la administración pública al no controlar la atención sanitaria de los casos de personas con discapacidad durante esta pandemia.
  • La indiferencia de los medios de comunicación hacia la realidad que están sufriendo estas personas.
  • El sufrimiento, consternación y preocupación de las personas con discapacidad, sus familias y amigos, ante estas prácticas y la falta de complicidad social a la hora de frenarlas.

Por esto, exigimos:

  • Que en los tratamientos sanitarios no se aplique la escala Rockwood que obliga a aplicar una clasificación de los pacientes en función del grado de “fragilidad”. Esta “fragilidad” se mide de acuerdo con la capacidad funcional de la persona para hacer deporte, moverse, si necesita o no ayuda para llevar a cabo las actividades de la vida diaria, así como la edad i el estado mental.
  • Que no se discrimine al colectivo de personas con diversidad funcional a la hora de acceder a la atención sanitaria.
  • Que se faciliten las cifras reales de las personas con discapacidad víctimas del Covid-19.
  • Que se siga impulsando, con ayudas concretas, las tareas de atención de las personas con discapacidad.
  • Que de una forma oficial y concreta se incluya una persona representativa de las mujeres y las personas con discapacidad en el Comité de Salud de Control.
  • La accesibilidad universal a todas las informaciones y recursos de los servicios de salud pública relacionados con el coronavirus.
  • Garantizar en los presupuestos los recursos necesarios para la continuidad y sostenibilidad de las entidades del sector.
  • Fondos adicionales concretos para reactivar los diferentes pagos comprometidos que han sido congelados y para hacer llegar algunas subvenciones que se han parado.
  • Una dotación económica especial a las personas con discapacidad que viven en familias con pocos recursos.
  • Acciones específicas de fomento de la ocupación del colectivo, que afrontará con más dificultades que el resto de la población, la incorporación al mercado laboral.
  • Facilitar mascarillas y vestidos de protección a todas las personas, generalmente mujeres, que se dedican a la atención de las personas con diversidad funcional.

ÁNIMOS Y MUCHA FUERZA A TODAS LAS PERSONAS. ¡JUNTAS, PODEMOS!

Carme Riu Pascual, presidenta de la Asociación Dones No Estàndards.

 

 

 

(English version)

 

PLEA FOR ADHESION TO THE DISABLED WOMEN’S FEMINIST DECLARATION AGAINST THE EUGENIC MEASURES IN THE CURRENT OUTBREAK

 

CLICK ONE OF THESE LINKS TO SUPPORT OUR CAUSE. IT’S EASY AND QUICK!

  • Google:

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdMxAMxAc6lj4eAKcCweboZNE2GYZmAEywf32BuRi-D1XPYlw/viewform?vc=0&c=0&w=1

  • Change.org:

http://chng.it/wNdwMjhs

 

Dones No Estàndards Association– Non-Standard Women’s Association of disabled women for the community- from Catalonia reports that some disabled people infected by the coronavirus have not been given any treatment, and so they have eventually died. According to direct and reliable data from our own circle of partners we have already known there are 3 disabled healthy disabled people who have passed away. The cause of the death is the abandonment from the medical welfare system which denied to provide respirators that make oxygen arrive to the lungs in those most severe cases. Notice none of the patients had previous background of any sickness and they were, therefore healthy people.

Thus, it is clear the Spanish state and the Catalan country have discriminated disabled people for the mere fact they have a disability and not for any other reason. The followed criteria known as Rockwood that have no connection with any medical cause, yet with a social system based on stereotypes of the idea of a perfect specie.

This and other cases less dramatic leave disable people in a very worrying situation.

We, therefore, invite you to plea for adhesion to this Declaration in which we…

Condemn:

  • Eugenic measures aimed to disabled people, such us denying ventilators arguing other patients are more likely to survive. DISABILITY IS NOT AN ILLNESS!

  • Ignorance, unawareness, irresponsibility and a passive attitude from the public health system that leads to allow the Rockwood criteria a classification of the population according to the level of self-autonomy that has nothing to do with health.

  • Abandonment from the public administration when not controlling the lower attention we are receiving during this pandemic.

  • Mass media’s indifference to what is happening to the disabled people.

  • Suffering, consternation and preoccupation disabled people and their relatives and friends are living in when seeing these practices are taking place.

  • Lack of complicity from the society in general, which turns a blind eye to this grave problem.

Demand:

  • Healthy treatments are not given according to the Rockwood criteria, which divide our population into the self-made-men and the disposables.

  • Do not discriminate disabled people when they require medical assistance.

  • Recollecting and reporting real figures about disabled people who have died due to the Covid-19.

  • Particular and stronger helps aimed to assist disabled people, especially those ones who are living in institutions.

  • Including a disabled person in the Health Control Committee as a representative of our community to assess and as an insurance we are taken care of.

  • Guarantee the public budget that support our group will not be quit arguing the special circumstances.

  • Additional public funds to reinforce the effort our organizations have been enduring.

  • Restarting those helps that had been frozen under the excuse of the emergency situation.

  • An extra help is given to those families with a disabled person if they have lost their incomes and are exposed to the poverty.

  • Activating measures to help disabled people to get a job after the outbreak is over.

  • Giving protection to the staff which assist disabled people by delivering good masks, gloves and hospital gowns.

WE WOULD LIKE TO THANK YOU FOR READING AND SUPPORT THIS DECLARATION. TOGETHER WE CAN DISABLED PEOPLE HAVE A DIGNIFIED LIFE!

Carme Riu Pascual, president of Associació Dones No Estàndards– Non-Standard Association of disabled women for all the community.

 

CLICK ONE OF THESE LINKS TO SUPPORT OUR CAUSE. IT’S EASY AND QUICK!

  • Google:

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdMxAMxAc6lj4eAKcCweboZNE2GYZmAEywf32BuRi-D1XPYlw/viewform?vc=0&c=0&w=1

  • Change.org:

http://chng.it/wNdwMjhs

 

 

 

 

 

 

MANIFEST 8 M 2020 DE DONES NO ESTÀNDARDS

Benvolgudes companyes,

El manifest que llegirem a continuació no és un manifest per posar en evidència les discriminacions que vivim o per a demanar res. El nostre feminisme, encarnat visiblement en els nostres cossos anormals, no va néixer per a aportar diversitat o diferència al feminisme oficial. El nostre moviment,  que enguany celebra el 25è aniversari, nasqué per a fer sentir la nostra veu en l’àmbit públic. I tenim moltes coses a dir:

  • Nosaltres, les dones no estàndards, hem tingut i continuarem tenint una vida plena i digne. Plena perquè no ens centrem en les dificultats que els altres imaginen de nosaltres, no ens encallem en la por que el nostre cos pot generar i que és l’exemple oposat del que els sistema heteropatriarcal demanda. Ans al contrari, fem servir aquest imaginari per a apropar-nos, a aquell que ens mira en la distància, astorat, potser encuriosit morbosament i ho fem de forma seductora per a trasgiversar  la situació i provocar-li un somriure.
  • Nosaltres, les dones no estàndards, hem treballat i continuem treballant en el mercat laboral. Fins fa ben poc, hi accedíem sense quotes, ara, amb unes quotes que esperem no hagin de trigar massa temps en desaparèixer.
  • Algunes de nosaltres també generem llocs de treball. I volem donar especialment les gràcies a les dones migrades perquè són qui normalment s’ocupen dels serveis de l’assistència personal.
  • Nosaltres lluitem i seguirem lluitant perquè les dones que s’ocupen del treball de cures tinguin un salari i horaris dignes i no hagin de recórrer a l’economia submergida per a sobreviure.
  • Nosaltres treballarem perquè la figura de l’assistenta personal i la domiciliària es fusioni en una de sola sense que això vagi en detriment del sou de les treballadores ni de la seva activitat laboral.
  • Nosaltres gaudim de la sexualitat, amb o sense afecte. Molts i moltes pensen que amb menys plaer, però deixeu-nos esclarir que algunes de les seqüeles que ens ha deixat allò que ens fa anormals, no sempre és una reducció del plaer. Per exemple, en el cas de les dones amb poliomielitis, tenen una sensibilitat fins a dues vegades superior al d’ una dona normal en les zones paralitzades.
  • Nosaltres hem estat i continuem sent mares. Mares i àvies. Generadores de vida, però també cuidadores. Cuidadores dels pares, mares i àvies i avis de les nostres famílies, ja que en el passat érem les que ens quedàvem tancades a casa.
  • Nosaltres no volem ser integrades en cap societat. Nosaltres no som persones vulnerables. Nosaltres som dones que apostem per mesclar-nos amb el popurri social i intercanviar. I si algú ens segrega, llavors sí, esdevenim dones vulnerades, que no vulnerables. Nosaltres tenim la llibertat d’anar a una manifestació i no haver d’anar a un espai separat, segregat. Nosaltres també som dones.
  • Nosaltres també lluitem per a la llibertat de totes les comunitats oprimides i pel dret a l’autodeterminació de tots els pobles.
  • Nosaltres som conscients dels canvis que l’emergència climàtica demana i promovem un model sòcio-econòmic no neoliberal; sinó auto-suficient i no basat en el creixement infinit que està eradicant la vida en sí mateixa.
  • Nosaltres hem viscut violències molt greus, com ara experimentacions mèdiques per a que els nostres cossos fossin el màxim de normals possibles; esterilitzacions encobertes, lleis que ens prohibien de treballar, reclusió total a la llar, impossibilitat de moure’ns lliurement per les nostres ciutats i pobles i el més greu, la mirada pejorativa i temorosa dels nostres conciutadans que ens continua situant als marges invisibles de la societat. Davant d’això, ens mantenim fermes i constants per a ésser presents en l’àmbit públic i mesclar-nos al màxim amb tot tipus de persones.
  • El nostre feminisme, en conjunt, és encarnat, públic, seductor, orgullós, constructiu i digne de no estar més als marges. Som aquí avui per a exclamar clar i ras: no haguéssim pogut sobreviure si ens haguéssim apartat de la societat que ens marginava. Hem hagut de pactar, apropar-nos al qui ens separava i recórrer a l’enginy, tot desenvolupant estratègies per a promoure un canvi de mentalitat que ajudi a la societat a progressar, a viure amb menys por amb la ment oberta, menys drames i amb més alegria i reconciliació.
  • VISCA ELS FEMINISMES OBERTS, NO SEGREGADORS NI SECTARIS!!!

 

Qui som les Dones No Estàndards?

La nostra associació neix de la necessitat d’evidenciar la violència exercida a totes les dones  considerades no estàndards. Aquest tipus de violència és anomenada per nosaltres “estandardització” i, tot i que afecta a tota la societat, repercuteix amb major grau en  les dones amb discapacitat. L’estandarització neix dins de l’imaginari col·lectiu quan apareix un estàndard, patró o model normatiu al qual tots aspirem. Aquest model, sustentat pel patriarcat heteronormatiu, estableix que allò al qual tots volem aspirar, l’ideal, és l’home blanc de mitjana edat, raça blanca, bon nivell econòmic, èxit professional, heterosexual i, finalment, amb un cos que s’ajusti als cànons de la bellesa renaixentista.

Tots aquests supòsits del model estàndard de persona influencien als ciutadans fins a tal punt que qualsevol diferència és viscuda amb incomoditat i por. Nosaltres, les dones no estàndards, al encarnar en els nostres cossos el model contrari de l’estàndard i al dur una vida activa social i laboralment, ajudem als nostres conciutadans a trencar esquemes i doncs, evadir les pors que l’estandardització provoca respecte a qualsevol diferència.

Per aquest motiu, aquesta associació serà dirigida per dones no estàndards i, a partir de l’evidència de  la seva posició a la vida, caminarem conjuntament amb tota la població per anar  eliminant les convencions que perjudiquen a totes les persones.

El nostre objectiu, per tant, no és només el d’evidenciar aquesta violència estàndards, sinó el d’augmentar el propi gaudi de la vida i fer-lo augmentar als que ens rodegen, la societat. Amb això volem dir que l’èmfasi del nostre treball dins d’aquest grup es troba en la bona convivència malgrat les diferències amb les altres persones. Sovint això no és fàcil, requereix un esforç perquè la societat tendeix a explicar les coses de forma genèrica i oblida les particularitats, especialment si són costoses.

Sagrada-Familia

Tanmateix, nosaltres creiem en una societat oberta, que potenciï les nostres vàlues. No es tracta de “viure” sinó de viure desenvolupant la nostra persona i la dels altres. En una societat com la d’avui en dia en la que les relacions socials són molt superficials i el culte al cos és molt important, això és força complicat. Però creiem que el camí passa per reflexionar, parlar, conèixer, informar, formar i crear una forma de vida de qualitat. En aquesta forma de vida no hi ha guanyadors ni perdedors, hi ha creació a partir del contrast de la diferència, on es produeix la sublimació en forma d’alliberació vers una lluita que ens porta al camí d’una més gran humanització. Tanmateix, dins d’aquest camí existeix el perill d’una integració que vol «normalitzar» malgrat no sigui possible, fent encara més palesa les limitacions de les persones que vol «integrar».

Per tant,  «integrar» no vol dir acceptar a una persona amb discapacitat i fer veure que les seves limitacions físiques no tenen importància, ja que per a ella són un company de vida a vegades complicat. Per a nosaltres «integrar» vol dir donar a la persona amb discapacitat física el lloc i la funció que li correspon de veritat, de manera que no sigui un «més a més», sinó que sigui un «més», una persona capaç també d’integrar als altres en la seva diferència i generadora de milloria social.

Per tot això, cal mencionar que la nostra associació,  que representa al sector de les dones amb discapacitat, posarà l’èmfasi en els àmbits laborals, familiar, educatiu,  planificació de l’hàbitat, transport, serveis i en el tracte psicosocial convencional. Creiem que aquests són els àmbits clau des d’on les dones amb discapacitat podem anar aconseguint la igualtat d’oportunitats i el respecte dels drets humans envers a aquesta població.

Finalment, l’objectiu d’aquesta associació és el d’ aconseguir que el discurs de la dona discapacitada sigui escoltada; per això, l’associació serà sempre portada i dirigida per dones discapacitades d’una manera que generi relacions pacífiques, ja que l’única forma d’eradicar la violència és creant vincles afectius positius. Aquesta és la nostra aportació social. La nostra manera de funcionar és acceptar la crítica com l’eina indispensable per anar avançant en noves creacions i, a més, no ens hem de convèncer unes a altres, sinó aprofitar el fruit de les posicions i respectar les diferències.

La nostra Junta Directiva

Presidenta: Mª Carme Riu Pascual

Secretaria: Rosario Piedecaussa Andreu

Tresorera: Alícia Vélez Ortiz

Comissió de Relacions Exteriors: Marta Fabiola Chacha Naula

Comissió d’Accessibilitat: Neus Móra Fernández

Comissió de Violència: Lupe Moreno Castillo

Comissió de Memòria Històrica: Roser Ros Riu

Estatuts

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

CIF de l’entitat

cif

Pla Estratègic 2016-2020

L’ Entitat es fidel als seus objectius:

–              Defensar la dignitat i els drets de les dones amb discapacitat.

–              Promoure la divulgació de la problemàtica i realitat de la dona amb discapacitat des d’una òptica positiva que afavoreixi el canvi de mentalitat en la Societat i els poders públics.

–              Promoure la integració social, escolar i laboral, així com la independència econòmica i personal de les dones amb discapacitat, amb la promoció dels canvis legislatius necessaris per millorar la situació d’aquest col·lectiu, controlar el compliment de la legislació vigent i denunciar els seus incompliments.

–              Fomentar l’esport i la pràctica de l’activitat esportiva sense finalitat de lucre de les dones amb discapacitat.

–              Treballar per eradicar la violència de gènere en relació a la violència domèstica de les dones amb discapacitat.

–              Promoure, conjuntament amb les diverses Administracions, els Serveis necessaris que les dones amb discapacitat física precisin.

–              Fomentar la coordinació i unió de tot el moviment associatiu de les dones amb discapacitat física impulsant la mobilització i creació conjuntament amb les Associacions del territori, de les entitats que siguin precisis.

–              Fomentar el diàleg i la col·laboració amb totes les entitats que treballin en ela defensa dels drets de les dones amb discapacitat, solidaritat i igualtat d’oportunitats.

–              Actuar en nom i representació dels seus membres a nivell Autonòmic, Estatal i Internacional.

–              Planificar i desenvolupar estratègies solidaries para obtenir un equilibri en el seu àmbit d’actuació, quant a serveis i qualitat dels mateixos.

Així doncs, desenvoluparà en aquest període de temps tots els projectes següents la finalitat dels quals és millorar la situació d’exclusió social de les dones amb discapacitat, que les dones participin a l’espai públic, que siguin autònomes i tinguin una vida laboral activa propiciant així noves actituds tant de la pròpia dona com del personal dels serveis d’atenció, del món laboral i de la societat en general. També és finalitat la millora de la qualitat de vida de les dones amb discapacitat, fent una especial èmfasi en la promoció de la salut i prevenció de la deterioració física. A més, previndrem la violència de gènere i discapacitat. Desconstruirem els prejudicis existents, potenciant la emergència de valors positius, justs i solidaries de la Societat. Els projectes, doncs, són els següents:

  • Nou local de l’Associació.

Ja tenim un nou local de lloguer més gran per atendre socialment a totes les nostres sòcies i que ens serveixi per desenvolupar totes les nostres activitats incloses les de formació. Ara només ens cal reformar-lo.

  • Atenció Psicosocial, formació i ocupació de persones amb discapacitat i les seves famílies amb el risc d’exclusió social i pobresa

L’any 2015 iniciem aquest projecte d’atenció psicosocial, formació i ocupació de persones amb discapacitat i les seves famílies amb el risc d’exclusió social i pobresa, donat la necessitat tan gran de formació i d’integració laboral que té el nostre col·lectiu.

Es tracta d’un projecte innovador perquè treballarem amb la població que roman en l’àmbit privat perquè accedeixin a l’àmbit públic.

  • Les No Estàndards Actuem: Servei d’Intervenció Psico-Soci-Laboral i sanitària de la Dona amb Discapacitat.

L’objectiu principal d’aquest projecte és millorar la situació d’exclusió social de la dona amb discapacitat a través de la seva participació a l’espai públic, la potenciació de la seva autonomia, de la seva vida laboral activa i de noves actituds tant ella com dins dels serveis d’atenció, al món laboral i en la Societat en general.

Per a això, venim intervenint i intervindrem al voltant d’un centenar de dones encara que està orientat a totes nostres 824 sòcies. Aquesta intervenció consistirà en, primerament, realitzar una valoració de la situació d’exclusió social de la dona amb discapacitat basada en els nostres estudiós anteriors realitzats amb l’IMSERSO i la Universitat Autònoma de Barcelona( i els resultats de la qual han estat publicats i difosos), entre uns altres, i que inclouen els projectes: Dons de Barcelona, Nexe amb la Diversitat, Indicadors d’Exclusió Social de les Dones amb Discapacitat i la Construcció Social de la Discapacitat Manifesta (veure més endavant), a més d’un coneixement personal de la dona, la qual cosa és fonamental.

A continuació, s’elaboraran uns plans de vida conjuntament amb la dona amb metes assolibles a curt, mitjà i llarg termini i les accions necessàries per aconseguir-les. Això comportarà un Treball multidisciplinari que inclourà personal i altres projectes, com Les No Estàndards Actuem: Servei de Prevenció Sanitària i d’Intervenció Psicosociolaboral de la Dona amb Discapacitat, Les No Estàndards Actuem: Servei de Formació Laboral de les Dones No Estàndards, principalment, que fonamentalment són branques del Projecte Les No Estàndards Actuem: Servei d’Atenció Psicosociolaboral i Sanitari de les Dones No Estàndards.

De forma global, el projecte inclourà psicòlogues, educadors socials, assistentes personals, socials, treballadores en humanitats i fins i tot al nostre propi barri, a la societat en general, als Serveis d’atenció al públic i a empreses. Per exemple, la dona podrà assistir als grups de suport psicològic que portés la nostra psicòloga, participar en els cursos d’anglès, català, castellà, informàtica, manualitats que impartirà cada dia nostra treballadora en humanitats i una sòcia. Incorporar-se en el Grup de Teatre No Estàndard i en les nostres sortides culturals i d’oci. A més, la dona rebrà el suport pràctic de les nostres assistentes domiciliaries i personals, bàsiques perquè la dona pugui conciliar la vida personal i familiar i així estar present en la vida pública.

També es beneficiarà del nostre Servei d’Inserció Laboral, promogut pel Projecte Impuls de la Generalitat de Catalunya i la Fundació “La Caixa” i la Fundació ONZE que inclou també pràctiques professionals i un pla de conscienciació del món empresarial. A més, tindrà a la disposició de la dona el Servei de fisioteràpia i de promoció de l’esport. Amb la nostra fisioterapeuta, la dona podrà cuidar del seu cos ja que es desgasta més fàcilment que el dels estàndards i s’agreuja al no existir un servei de fisioteràpia en la Seguretat Social destinat a aquesta fi. Aquest Servei, es complementa perfectament amb les nostres màquines d’esport adaptades. Les sòcies podran venir a l’associació a fer “fitness adaptat” doncs els gimnasos municipals no disposen de màquines accessibles. Amb ells ens prepararem per a les maratons de Barcelona.

El Servei es complementarà amb la nostra participació en els organismes dels quals forma mos part: el Consell de Dones de Catalunya, La Junta Permanent del Consell de Dones de Catalunya, El Consell de Municipal de Dones de Barcelona, L’Executiu del Consell Executiu de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de l’Ajuntament de Barcelona i l’Observatori de Famílies del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya.

Finalment, el projecte acabarà amb el Projecte La Xarxa Internacional: La Convenció Europea vers les Dones amb discapacitat, pretenent incidir en les polítiques europees per actuar a manera d’observatori i reclamar polítiques positives i no discriminatòries cap a nosaltres. La xarxa va néixer a partir de les Jornades Internacionals La Convenció Europea cap a les Dones amb discapacitat de Barcelona (any 2006), en la qual van participar 18 països de tot el món. L’objectiu de tots dos és impulsar el paper actiu de les dones amb discapacitat dins de la Societat i aconseguir mesures de protecció i promoció dels seus drets en tota Europa així com les estratègies i instruments necessaris per aconseguir-ho.

Tot el Projecte del Servei, continua el camí començat en 1996 i del com formen part els següents projectes:

  • Dones de Barcelona

Aquest projecte és l’antecedent de tots els nostres projectes, doncs va anar el primer(any 1996)i ens enorgulleix afirmar que va guanyar el Premi Mª Aurèlia Capmany de l’Ajuntament de Barcelona. Es tracta d’un Treball de recerca que recull la vida de 12 dones amb discapacitat de Barcelona en un enregistrament audiovisual. A més, consta d’uns materials de Treball per fer pensar als estudiants dels instituts d’educació secundària i universitats on es van passar. Finalment, consta també d’unes enquestes en les quals es van provar els resultats del projecte, doncs la mentalitat d’aquells sobre una dona amb un 70% de discapacitat canvio notablement. Durant aquests anys es continuessin passant en set carreres universitàries.

  • Nexe amb Diversitat

Aquest projecte també és un antecedent de l’actual Les No Estàndards Actuem, doncs va anar el segon que realitzem (any 1997). Seguint la línia de l’anterior i amb tot el material, dades i conclusions obtingudes, es van elaborar textos i materials didàctics per continuar amb l’objectiu de fer acte-reflexionar i a més, detectar el fet que tots tenim diferències i precisament per això som úniques. S’enfoca el tema de la diferència com una qüestió social enriquidora i treballem també sobre els estereotips de la moda, el genero, la discapacitat, o les ètnies que normalment pensem són pensades amb por. Tot això, estructurat en uneixes sessions dins del crèdit de tutoria dels estudiants d’educació secundària de Barcelona. Els seus resultats van ser publicats en el Departament d’ Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i resumidament en el llibre de la Dona i discapacitat Bones Pràctiques, editat per l’IMSERSO l’any 2000. Durant aquest període de temps es va realitzar en cinc Instituts de secundària.

  • La construcció Social de la Dis-capacitat Manifesta de la Dona.

De nou, aquest projecte constitueix un antecedent del nostre actual Servei (es va realitzar de l’any 2000 al 2003) doncs el nostre objectiu era visualitzar la existència de les no estàndards en la Societat per afavorir una nova construcció social de la discapacitat en general. Vam fer emergir el discurs de les dones no estàndards per sensibilitzar a la població de la discriminació que s’exerceix sobre dobles eles i per demostrar que dobles eles, nosaltres i nosaltres tenim molt que aportar a la Societat. Per a això, es van recollir les creences i ideïs que la Societat té de nosaltres i el que nosaltres podem aportar en forma d’uns debats i diàlegs que van tenir lloc en diferents districtes de Barcelona. Així, també realitzem una estadística amb els discapacitats que tenien oficialment cada barri i els que van assistir, per conèixer el grau de discriminació de cada zona de la Ciutat. Aquest projecte van incloure unes Jornades que realitzem conjuntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona i l’IMSERSO. Es continuarà treballant amb la Universitat.

  • Indicadors d’Exclusió Social de la Dona amb Discapacitat

Aquest projecte és un recopilatori dels indicadors d’exclusió social cap a les dones amb discapacitat que anem actualitzant any rere any des que començà el projecte l’any 2001. Amb un enfocament molt més científic, elaborem un sistema d’indicadors que permetessin avaluar l’absència d’oportunitats i la discriminació que viu la dona amb discapacitat per doble raó, de dona i discapacitada en tot l’àmbit europeu. Es va iniciar gràcies a una subvenció de la Unió Europea destinada a l’eradicació de l’exclusió social. A través d’ella, dissenyem el projecte i ho duem a terme amb un conveni amb l’IMSERSO i la Universitat autònoma de Barcelona, sent nosaltres les coordinadors. El projecte a més, va formar part d’una xarxa anomenada Xarxa d’Exclusió Social de la Dona amb Discapacitat que es va crear per validar els resultats dels diferents llocs: Brussel·les, Thesaloniki, Barcelona, Premià, L`l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Girona, Madrid, la Corunya, Sevilla, Còrdova, Màlaga, La Línia de la Concepció, València, Elx. Això suposo unes trobades dels quals va sortir més endavant la Xarxa de Dones No Estàndards del Fòrum de Barcelona 2004.

Els resultats d’aquest projecte es van editar l’any 2003 sota el títol Indicadors d’Exclusió social de la Dona amb Discapacitat i es va presentar a València a l’I Congrés Internacional de Dones amb Discapacitat.

Aquests continguts han ajudat fins a l’actualitat a detectar la discriminació i així, a millorar les mesures per acabar amb ella. Aquests indicadors són els que farem servir per avaluar el nostre treball.

  • Persones del nostre món

Aquest projecte es va realitzar del 2000 al 2004 i va tenir un clar sentit de projecció internacional aprofitant la coordinació de les dones amb discapacitat arrel de l’anterior projecte i la celebració a Barcelona del Fòrum Barcelona 2004. cal esmentar, al seu torn, que va donar com resultat la creació de la Xarxa Internacional de Dones amb Discapacitat. Es tracte de visibilitzar el discurs de les dones amb discapacitat en l’àmbit internacional. Set de les nostres sòcies van participar en els diàlegs del Fòrum Barcelona 2004 i aquest format es repeteix àdhuc en molts dels projectes de l’associació. El resultat més important, va ser doncs, l’intercanvi i enfortiment dels llaços entre dones no estàndards de tot el món i, per tant, la creació de la Xarxa Internacional. També en el fòrum va realitzar la seva primera actuació el Grup de Teatre No Estàndard, que contínua vigent i constitueix una forma divertida d’interactuar amb la Societat fugint dels victimismes.

  • Mòdul de Formació en Gènere i Discapacitat.

L’any 2004 es va realitzar aquest Treball pràctic a Astúries i Barcelona aprofitant els coneixements recollits fins al moment. Es va tractar de fomentar el desenvolupament d’activitats de formació en genero i discapacitat a través del treball de les formes de comportament sistematitzades en categories que procedent de la mateixa societat per eradicar les seves causis profundes d’aquestes conductes. El projecte va ser editat pel Principat d’Astúries.

  • Curs de Gènere i Discapacitat

Aquest curs forma part de la formació de les nostres sòcies i personal, malgrat va començar a realitzar-se entre l’any 2004 al 2005 a la casa Fr. Bonnemaison de Barcelona per treballar els prejudicis de la població cap a les dones amb discapacitat.

  • Xarxa Internacional: La Convenció europea cap a les Dones amb Discapacitat

Continués el procés de constituir una federació internacional i continuarem amb les trobades.

  • Manteniment de quatre bàscules adaptades per a persones amb discapacitat en quatre farmàcies de Barcelona

En una fita històrica, aconseguim que el Departament de Sanitat de la Generalitat posés amb el cofinançament de l’Associació, quatre bàscules que van permetre que les persones amb discapacitat es poguessin pesar per primera vegada en la història de Barcelona. Continuarem treballant perquè es col·loquin més i ens encarreguem del manteniment de les quals ja estan en les farmàcies.

  • Grup de Teatre No Estàndard.

Continuarem assajant cada setmana i representant les nostres obres.

Aprovat en Assemblea Ordinària del 15 de Juny del 2015

Vistiplau de la presidenta,

Mª Carme Riu i Pascual

Pla de Capacitació i  Acolliment del Voluntariat 

1)            Difusió de les necessitats de suport de voluntariat que té l’associació a diferents professors de matèries universitàries que col•laborem amb nosaltres en diferents  projectes, a empreses i a entitats socials que ens coneixen.

2)            Reunió d’acolliment dels voluntaris tres vegades a l’any, on es presenta l’associació i les necessitats de l’entitat, es dóna èmfasi a la importància que té la seva decisió de ser voluntari nostre i se’ls agreix la seva disposició.

3)            Realització dels curs de gènere i discapacitat de disset hores perquè tinguin un coneixement més ampli de la població que atenem.

4)            Presentació de les tasques en que poden col•laborar i elecció del que faran i el temps que hi dedicaran.

5)            Se’ls presenta a les coordinadores del voluntariat ( Treballadora en humanitats i treballadora social) i se’ls adjudica una d’elles perquè la tinguin de referència.

6)            Participen en l’activitat de l’associació donant suport i sempre al costat d’un dels nostres treballadors.

7)            Setmanalment o quinzenalment, depenent de la tasca, parlaran amb la seva coordinadora per tal de valorra el que fan i donar caliu a la seva tasca.

8)            La presidenta de l’associació Dones No Estàndards, una vegada al trimestre, fa reunió d’una hora aproximadament, on assisteixen totes les voluntàrie/s que han participat a l’associació, on se’ls mostra les coses que ha desenvolupat l’associació i la importància que ha tingut la participació del voluntariat.

A Barcelona, el 6 de febrer del 2015

Mª Carme Riu i Pascual

Presidenta de l’Associació Dones No Estàndards.

 

Comptes Anuals

Cliqueu damunt d’aquest link: Comptes2019